Mirant l’ull

“L’espill fals” (1928), de René Magritte

Els ulls han estat font d’inspiració per a molts artistes. René Magritte va explotar les seues possibilitats surrealistes a L’espill fals (1928). Quantes pel·lícules els portaran al seu títol? Fins i tot Vladimir Nabokov va escriure una novel·la titulada L’ull.

La seua perfecció i complexitat ens fascinen i, a certa gent, alguns colors els resulten atractius. A Charles Darwin, no obstant això, li va costar algun que altre maldecap explicar com s’havien pogut formar a partir de la teoria de l’evolució:

Sembla absurd fins al grau més elevat possible, ho confesso, que l’ull hagi pogut formar-se per selecció natural, amb tots els seus mecanismes inimitables per a ajustar el focus a diferents distàncies, per a admetre diferents intensitats de llum i per a la correcció de les aberracions esfèrica i cromàtica. De tota manera, la raó em diu que, si hom pot demostrar que existeixen nombroses gradacions entre un ull perfecte i complex i un de molt imperfecte i senzill […] aleshores la dificultat de creure que un ull perfecte i complex pot haver estat format per selecció natural, encara que costi d’imaginar, pot ser superada.

Finalment, el naturalista ho va aconseguir. Ho conta a un article Martí Domínguez: «potser l’ull és un òrgan tan meravellós que resulta quasi impensable que s’haja pogut produir per selecció natural, però per a provar que no ha estat així cal argumentar-ho amb fets, amb raons de l’intel·lecte. De res serveix la imaginació, ni l’opinió popular, ni el cor, conclou Darwin».

Però si per alguna cosa ens han d’interessar els ulls és perquè veiem el món a través d’ells. I hem de tenir-ne cura. En un dels seus últims programes, Quèquicom ens parla de la visió. Descobreix moltes curiositats: mostra com funciona un ull i com li afecta l’edat, compara la visió humana amb la de les rates penades, explica per què els rapinyaires tenen tan desenvolupada la visió…

Tanmateix, el programa conclou parlant d’ulleres de sol, d’ulleres de sol falses per a ser més exactes. Ja estem cansats d’escoltar que les ulleres de sol falses són perjudicials, encara que seguim comprant-ne. L’ull, s’exposa a Quèquicom, és un òrgan específic per a la llum. Una de les seues parts, el cristal·lí, focalitza la llum cap a l’interior de l’ull. Resulta que el cristal·lí es degrada quan rep radiació ultraviolada d’una forma similar a una clara d’ou quan se li aplica calor: perd transparència. Al cristal·lí de les persones que reben molta radiació ultraviolada al se’ls forma una capa blanquinosa que pot arribar a fer-los perdre la visió, les cataractes.

En condicions de molta llum, la pupil·la es tanca i actua com a natural, perquè no deixa passar massa radiació ultraviolada. Ara bé, si es porten unes ulleres de sol falses aquest mecanisme es desactiva. Les ulleres de sol falses protegeixen de la llum visible, però no de la invisible (les radiacions ultraviolades). A causa de l’obscuritat que produeixen, la pupil·la s’obri més i deixa passar més radiació ultraviolada. Per això, el perjudici per a la vista és major que si no se’n portaren.

Adrià Calatayud

Aquesta entrada s'ha publicat en Biologia, Medicina i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s