Més enllà del bé i del mal: els perills del dopatge per a la salut

El judici de l’Operació Puerto està vist per a sentència. No sabem com quedarà cosa —de moment, ha servit perquè l’opinió pública internacional s’escandalitze, una vegada més, de la justícia espanyola—. Aquest procediment ha arribat quasi set anys després de l’operació antidopatge de la Guàrdia Civil que va acabar amb una de les xarxes de dopatge més gran descobertes.

L’Agència Mundial Antidopatge (AMA) defineix el dopatge com l’ús d’un article, substància o mètode, potencialment perillós per a la salut dels atletes i/o capaç de millorar les seues prestacions o la presència en el cos de l’atleta d’una substància o la certesa de l’ús d’un mètode que apareixen en la llista del Codi Mundial Antidopatge.

Gairebé cada vegada que es parla del dopatge es fa en termes morals. Tot i això, més enllà de si està bé o mal —això depén dels valors morals de cadascú—, allò preocupant és que posa en perill la salut dels qui recorren a ell. De fet, a Eufemiano Fuentes i companyia en realitat se’ls acusa d’un delicte contra la salut pública.

L’Agència Antidopatge dels Estats Units (USADA) detalla a la seua web els efectes secundaris de les principals substàncies i procediments dopants. Com a mostra, també serveixen alguns dels casos que relatava un reportatge de 2006 del suplement “Salud” del diari El Mundo: setze ciclistes holandesos van morir entre 1987 i 1990, la majoria mentre dormien, en circumstàncies que resultaven sospitoses fins que es va descobrir que tenien l’hematòcrit disparat —un dels efectes del dopatge sanguini—, que espesa la sang i pot donar lloc a trombes que si apareixen en determinats òrgans provoquen una mort sobtada; dos llançadors de disc suecs, que havien confessat consumir anabolitzants —que tenen conseqüències en la salut cardíaca—, van morir sobtadament abans de complir 40 anys…

gràfic el mundo 1

gràfic el mundo 2

Quan un esportista es dopa, ho fa perquè no ha comprés els valors de l’esport . Tramposos hi ha a tots els àmbits i si, a més, algú té un instint insaciable de victòria, difícilment creurà que el fi no justifica els mitjans. Per això, potser la lluita contra el dopatge resultaria més efectiva si apel·lara més a la salut. Però hi ha obstacles: als esportistes els costa veure els perills del dopatge, perquè els efectes positius en el seu rendiment es veuen molt abans que els danys en la seua salut.

Tanmateix, el risc del dopatge no està tant en l’esport professional com en l’aficionat. A banda de que els controls antidopatge existeixen i cada vegada funcionen millor, quan un professional es dopa té a prop un metge, que aprova, assessora o subministra el “tractament” i que s’assegurarà que aquest no té riscos —o, com a mínim, això hem de pensar—. Però els futbolistes amateurs que volen guanyar a qualsevol preu, els cicloturistes disposats a quasi tot per superar cada diumenge als amics pujant un port, els atletes populars obsessionats amb córrer més ràpid o els culturistes que aspiren a ser el nou Schwarzenegger poden arribar a prendre substàncies de tot tipus. Són més, estan menys controlats i els seus mètodes no estan supervisats per un professional: això també és un perill per a la salut pública.

Adrià Calatayud Vaello

Aquesta entrada s'ha publicat en Medicina i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s