El diapasó científic

ImageEntre els músics és molt comú trobar-se expressions com “estic afinat a 443”, “afina’m la guitarra a 440”, “jo tinc el clarinet a 442”, etc. Però fora del món de la música és probable que açò sone a xinés. Què signifiquen aquests números? Els diapasons com els de la imatge mostren la inscripció “A 440 Hz”: significa que la nota A, que és la que coneguem com LA, vibra 440 vegades per segon.

Actualment, i des de 1939, quan el ministre nazi Joseph Goebels va crear un decret universal en què instava el món a afinar a 440 –decret aprovat per l’Organització Internacional de Normalització (ISO) el 1953–, l’afinació a 440 és la que s’empra. Malgrat tot, en els últims anys s’ha estès la tendència d’afinar un poc més amunt (442-444 Hz) per raons musicals que no venen al cas.

Però, si bé el diapasó comú està a 440, hi ha un diapasó que vibra a 432 Hz: és el que s’anomena “diapasó científic”. Des de sempre, i ara també, han existit corrents que pretenen que s’estandarditze aquesta afinació. El propi Giuseppe Verdi va escriure una carta al govern italià el 1884 demanant que s’oficialitzara el diapasó “LA 432 Hz” per “exigències matemàtiques”. Però quines són?

Partint de la base que la freqüència de 8 Hz és la freqüència natural del planeta, la freqüència d’equilibri entre els dos hemisferis cerebrals o la freqüència de repetició de la doble hèlix de l’ADN, entre altres moltes qüestions curioses i impactants, els defensors de l’afinació a 432 diuen que la nota DO hauria de vibrar a partir d’aquests 8 Hz.

Sabem que la relació entre una nota i la mateixa de l’octava següent és de 2:1, com va descobrir Pitàgores. Així, els següents DO vibrarien a 16, 32, 64, 128 i 256 Hz. Aquest últim seria el DO central. D’aquesta manera, seguint les relacions establertes entre les notes de l’escala, el LA central vibraria a una freqüència de 432 Hz. Afinant el LA a 440, el DO central té una freqüència d’aproximadament 261,6 Hz, fent que el DO més greu vibre a 8,2 Hz, que s’allunya lleugerament de l’equilibri natural que representen els 8 Hz.

Per tant, els defensors del LA 432 volen retornar a aquesta afinació que ja es va emprar en l’època clàssica amb compositors com Mozart, perquè el resultat és una música que està en harmonia amb la naturalesa i que equilibra el cos humà. Per contra, els defensors del LA 440, opinen que aquestes diferències són pràcticament imperceptibles i que la música s’escapa d’aquestes concepcions per una banda tan matemàtiques i per altra, diuen, tan subjectives. Un interessant debat, del que he ofert només una brevíssima pinzellada, que uneix per enèsima vegada la ciència amb la música i la música amb la ciència.

Guillem Ferrando

Aquesta entrada ha esta publicada en Física, Matemàtiques. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s